L’arc de Sant Martí

Así se le denomina en catalán al Arco Iris. Son varias y muy bonitas las leyendas que hay con respecto al origen del nombre. He encontrado una explicación en la red de un tal señor Ramón Contel, antiguo campanero de la Seu. Creo que merece la pena leerla según él la explica. Tal como aparece escrito debe de ser un catalán antiguo de Lleida y transcrito tal como suena. Si tomamos como norma el catalán actual, es un texto con muchas faltas ortográficas:

«Quan los homens fan bondat a la terra, al cel estan de festa, i’ls que xalen més son los angelets. Dàncen, cànten, jùguen, fan corres, i de vegades fan pedréga de flôs; tirant-se, en fones fetes de fil d’or, clavells i roses i violes i lliris blaus i cunillets i bailarins i flôs d’atres moltes lleis; posant-se, uns a una banda del Sol, i atres a l’atra.

Bamà que un dia, demés de flôs, van apedregàr-se, en tarònjes, trencant dos o tres estèls.

Empipat Nostre Sinyó, per a qué no tornés a passâ, và i crida a Sant Martí; lo fà puijâ a caball, i’l va enviâ a que senyalés, dasta aon, los angelets tenien permís pera fê acollâ les flôs, quan fessen pedréga. Sant Martí que erríba al puesto, ja’s trau l’espasa i cridant a tots los angelets, en la punta, va fê una gran redola, mes gran, molt més que la que’s fà en lo cordell de la baralluga quan los xiquets jùguen al «ascla», i ensenyant-los la ratlla que en la espasa habia fet, va dir-los —D’aqui no’s passa.—

Lo camí que fan les flôs, quan bruínt, íxen de les fones dels angels quan fan pedréga, es la ratlla de sant martí.

Si la pedréga es dematí, com les flôs estan mullades per l’aigualera, plou; i si la fan de tarde, com les flôs estan aixutes, no.

Ja hu diu lo ditxo:

«Quan la Ratlla de Sant Martí, surt dematí,

l’aigua es aquí.

Si de vesprada

l’aigua es passàda... »